Ronaldinho: un amor d’estiu
- Oriol Villar Martorell i Arnau Ojeda García
- 19 feb 2024
- 20 min de lectura
Actualizado: 17 may 2024
L’adeu de Joan Gaspart
El 12 de febrer de 2003, el president del FC Barcelona, Joan Gaspart, renuncia a la
presidència després de quatre anys al capdavant del club català sense guanyar cap
títol. Després de mesos de tensions entre aficionats i directiva amb diverses
mocadorades i sense que l’equip es classifiqués per a la Champions League, es
posa fi a una de les etapes més tristes en la història de la institució. Durant tres
mesos, Enric Reyna i Martínez, fins aleshores vicepresident de Gaspart, va exercir
com a president interí a l’espera de la celebració d’eleccions. Una vegada
finalitzada la temporada, la comissió gestora va convocar les eleccions el dia 15 de
juny.
L’inici de la primera etapa de Laporta
L’arribada de Joan Laporta a la presidència del club destaca en unes eleccions on
es baten rècords de participació. Un total 51.618 socis i sòcies van votar en aquell
procés electoral i més de 27.000 van escollir a Laporta com a nou president.
La campanya de Joan Laporta es va basar en la promesa de fitxar jugadors insignes per reviure tant l’esperit competitiu de l’equip com els ànims dels seguidors barcelonistes. El president va assegurar durant la campanya que si guanyava les eleccions fitxaria el britànic, David Beckham, fins aleshores estrella del Manchester United i que acabaria jugant al Real Madrid el mateix any. La no arribada de Beckham al Barça i el seu fitxatge per l’etern rival causarien les primeres critiques a la recentment estrenada junta directiva.
Davant la negativa de Beckham, el president Laporta volia incondicionalment un jugador mediàtic, tal com havia promès a la campanya electoral. Un jugador brasiler de vint-i-tres anys, que jugava al Paris Saint-Germain, va ser l’escollit per la junta blaugrana. La resta és història.
El somriure i la màgia de Ronaldinho arriben a Can Barça
A l'edat de vint-i-tres anys, procedent del Paris Saint-Germain i un any després d’haver conquerit la Copa del Món, Ronaldinho aterra a la ciutat comtal com un jugador destacat mundialment. Un perfil idoni perquè Laporta fes oblidar als socis el fallit fitxatge de Beckham. Amb un preu de vint-i-cinc milions més cinc en variables, l'atacant brasiler arribava sota el cartell de gran estrella, generant elevades expectatives sobre el seu rendiment. Una mostra de la seva valentia i del seu caràcter va ser escollir el dorsal deu a la samarreta. Un número amb molta història al club blaugrana i que només jugadors de la talla de Romario, Rivaldo i Maradona havien vestit com a jugadors del Barça. Després de quatre anys de penúria esportiva en el barcelonisme, la il·lusió que va generar l’arribada de Ronaldinho era màxima. Des del primer dia, els culers es van entregar al crack brasiler. Un total de 25.000 aficionats van rebre a Ronaldinho al Camp Nou aquella tarda d’estiu, convertint-se en una de les presentacions amb millor acollida del moment.
La nit del gaspatxo
La matinada del tres de setembre tenia molts dels ingredients per ser una data per a recordar. En primer lloc, Ronaldinho debutava oficialment davant la seva afició. En segon lloc, ho feia davant d’un dels rivals més destacats de la lliga, el Sevilla F.C. En tercer lloc, el partit no es va emetre per televisió, ja que va haver de disputar-se a les 00:05 a causa d'una normativa de la FIFA respecte al descans dels jugadors internacionals. Davant la negativa del Sevilla per canviar el dia del partit i per tal de complir amb la normativa FIFA, el F.C. Barcelona va proposar jugar a la mitjanit. I per últim, la directiva blaugrana va regalar gaspatxo a tots els assistents per fer més amena la jornada als més de 80.000 aficionats que van donar suport a l’equip. En tema esportiu, el partit no va destacar per una victòria dels locals, ni per una gran mostra de joc, sinó pel primer gol de Ronaldinho amb la samarreta del Barça. Arribant a l’hora de partit, l’extrem brasiler va conduir la pilota des del migcamp i després de driblar a Martí i a Casquero, va enviar la pilota a l’escaire amb un potent xut, imparable per a Notario.
Aquell gol va generar un sisme segons l’Observatori Fabra, qui va registrar moviments sísmics a la ciutat de Barcelona just a la mateixa hora i minut en el qual Ronaldinho marcava el seu primer gol.
Primera temporada: les bases del futur
La primera temporada de Ronaldinho no va suposar un èxit immediat en l'àmbit de títols i victòries. L’equip continuava mostrant moltes carències col·lectives, però la imatge respecte a anys anteriors era molt diferent. El conjunt dirigit per Frank Rijkaard i liderat per Ronaldinho amb l’ajuda de joves canterans com Xavi, Puyol o Valdés tornava a oferir una versió digna i es mostrava competitiu. El deu del Barça era el líder de l’equip i com han afirmat molts dels seus excompanys, transmetia alegria i ganes de gaudir jugant al futbol.
La temporada 2003/2004 va acabar sense títols, però es van començar a construir les bases d’un projecte il·lusionant amb la barreja de jugadors experimentats i joves promeses de La Masía. En l'àmbit individual, Ronaldinho va disputar 45 partits en els quals va participar en trenta-tres gols, marcant vint-i-dos i repartint onze assistències. També va marcar el seu primer doblet com a blaugrana, en un partit contra el Deportivo de La Coruña a Riazor, en el que el Barça guanyaria 2-3. La seva gran temporada li va permetre guanyar el premi FIFA World Player of the Year 2004.
Segona temporada: La lliga torna a casa de la mà de Ronaldinho
A la segona temporada es fa un pas endavant, començant per la sortida de jugadors consagrats a la plantilla com Kluivert, Cocu, Overmars, Saviola, Reiziger i Luis Enrique. L’aposta per construir una plantilla jove i competitiva continuava endavant i l’arribada de jugadors com Eto’o, Deco, Giuly, Edmilson, Larsson, Sylvinho i Belletti sumaven a l’equip un plus de qualitat. En aquest segon any, Ronaldinho estava millor envoltat que l’anterior, el qual va fer que millorés, encara més, el seu rendiment.
El Barça va començar la temporada amb molt bona dinàmica guanyant vuit dels deu primers partits, destacant la golejada per quatre gols a un al Saragossa. Ronaldinho va marcar un doblet. A la competició europea, els blaugranes van guanyar els dos primers partits de la fase de grups formada pel Shakhtar Donetsk, l’A.C. Milan i el Celtic de Glasgow. El crack brasiler va participar amb una assistència contra el Celtic i un gol contra el Shakhtar.
Els resultats no eren l’únic aspecte que havia canviat del Barça respecte a la temporada anterior, sinó que el joc també va millorar considerablement. Els culers se sentien identificats amb el joc de l’equip. Tot i això, la primera ensopegada del curs va arribar de la manera més inesperada. El vint-i-set d’octubre l'U.D.A. Gramenet, un equip de Segona Divisió B, va eliminar el Barça de la Copa del Rei en una eliminatòria disputada amb els jugadors més destacats de la plantilla, a excepció de Ronaldinho, qui descansaria aquell dia.
Una eliminació que no suposaria un canvi molt gran en la dinàmica de l’equip, ja que en els partits posteriors, el Barça superaria difícils compromisos com els duels amb A.C. Milan i Real Madrid. En el partit contra els italians, corresponent a la quarta jornada de la fase de grups de la Champions, els de Rijkaard s’imposarien per dos gols a un, gràcies a un golàs de Ronaldinho al darrer minut de joc. El conjunt català sumava sis dels nou punts possibles, col·locant-se líder empatat a punts amb el conjunt rossoneri.
Dues setmanes després, el vint de novembre, el Real Madrid visitaria el Camp Nou. El primer clàssic de la temporada es disputaria a Barcelona amb el club català com a líder amb vint-i-sis punts i el conjunt madrileny, segon, amb vint-i-dos punts. L’ambient a l’estadi era ensordidor, més de 97.000 persones van assistir a aquella cita. Un clàssic diferent respecte als últims anys. Un F.C. Barcelona que havia deixat l’esperit derrotista dels anys anteriors i el segon any del Madrid dels Galàctics.
El partit de Ronaldinho va reflectir la nova versió del jugador en aquesta segona temporada, convertint-se en un creador total de joc. Per a ell passaven totes les jugades d’atac de l’equip i cada vegada que li arribava la pilota tot l’estadi s’aixecava, perquè la gent sabia que passarien coses. El dorsal deu tornaria a aparèixer en una gran cita assistint a Eto’o en el primer gol, iniciant la jugada del segon i marcant el tercer des del punt de penal que tancava la golejada a l’etern rival. És un partit que explica molt bé el que era Ronaldinho, ja que tot i haver participat en els tres gols de l’equip, la gent es quedava amb tot el que havia fet la resta dels minuts: Regats impossibles, tocs d’esperó, túnels, controls… Un desplegament de recursos que semblaven infinits.
La dinàmica de l’equip era molt positiva, així es reflectia tant en els resultats com en el joc. L’estil de joc, el bé més apreciat del Barça. Rijkaard havia tocat la tecla perquè l’equip fluís pel camp i, en especial, Ronaldinho. A tots els camps que visitava deixava detalls de qualitat que feien meravellar a l’espectador. El secret del Barça de 2004/05 era que el brasiler brillava dins i fora del camp. Música, bongos i futbol. A Castelldefels havia trobat la seva zona de confort. Platja, muntanya i a quinze minuts de l’estadi. Ronaldinho era feliç i així es mostrava als terrenys de joc. El Barça i el jugador de Porto Alegre jugaven al ritme de la música que ell marcava.
Passaven les setmanes i els catalans continuaven líders de lliga i classificats, en segona posició, per a vuitens de final de la Champions League, que s’enfrontarien contra el Chelsea de Mourinho. El vint-i-tres de febrer el Barcelona va rebre l’equip londinenc, líder de la Premier League. El Camp Nou ple de gom a gom, més de 98.000 persones no es volien perdre una eliminatòria europea contra un dels equips més grans d’Europa. El Barça va acabar guanyant el partit dos a un, després de capgirar el marcador, a causa d’un gol en pròpia meta del lateral dret, Belletti. Els gols barcelonistes van ser de Maxi López i Eto’o. Dues setmanes després, el vuit de març, a Stamford Bridge es va viure la tornada. Els culers partien com a favorits i amb avantatge en el marcador després de guanyar l’anada. L’inici del partit agafaria desprevingut al Barcelona que rebria tres gols en menys de vint minuts. El resultat i les sensacions no podien ser pitjors, però l’equip de Rijkaard no es rendiria fàcilment i Ronaldinho transformava un penal que donava vida als culers.
Minuts després, apareixia de nou l'atacant brasiler per marcar un golàs, que gràcies al valor doble dels gols fora de casa, classificava als visitants. Els catalans no van renunciar al domini del joc ni a la seva proposta ofensiva i, tot i tenir ocasions per sentenciar l’eliminatòria, un cop de cap de Terry a la sortida d’un córner eliminava al Barça per un global de cinc a quatre. Ronaldinho va tancar aquella Champions amb quatre gols i una assistència. El que sempre serà recordat d’aquella eliminatòria europea és el segon gol que marca Ronaldinho. No és un simple gol. És un gol que defineix com era dins i fora del camp. Rep la pilota a la frontal de l’àrea i només amb un moviment de peus, semblant a la “samba” que feia quan celebrava els gols, es va desfer de 3 defenses i d’un xut sec amb la puntera del peu, va ajustar la pilota al pal dret de la porteria de Cech.
Amb l’equip eliminat de la Copa del Rei i de la Champions League, l’objectiu estava més que clar: guanyar la Lliga. L’eliminació europea no va afectar en gran manera el rendiment de l’equip, tres victòries, un empat i una derrota davant el Madrid deixaven a l’equip líder amb sis punts d'avantatge.
En aquella temporada, un jove de la cantera començava a destacar i a cridar l’atenció de Rijkaard, qui el convocaria habitualment pel primer equip. Aquell jove, era Leo Messi, qui s’acabaria convertint en el millor jugador de la història del club. En els seus inicis com a professional, la figura de Ronaldinho va ser molt important, el brasiler ajudava l’argentí a millorar cada dia i casualitat o no, li faria l’assistència pel seu primer gol amb la samarreta blaugrana. Entre ells dos es crearia una química dins i fora dels terrenys de joc, una dupla que faria gaudir al Camp Nou durant els pròxims més de tres anys. El F.C. Barcelona acabaria guanyant la primera lliga des de 1998, a quatre punts respecte a l’etern rival. El primer títol oficial de Ronaldinho amb la samarreta del Barça.
El rendiment individual de Ronaldinho havia millorat respecte a la temporada anterior, tot i que els números eren “pitjors” que l’any passat marcant menys del doble de gols. El seu rol en l'equip havia canviat i ja no tenia tanta responsabilitat respecte a l’anotació. Tenia la llibertat total per jugar a totes les zones del camp i quasi sempre apareixia a la zona central per iniciar les jugades d’atac. Aquest fet va provocar que acabés la temporada amb quinze assistències a més de donar un munt de passades claus que estrictament no es consideren passades de gol. Per segon any consecutiu, Ronaldinho guanyaria el premi FIFA World Player of the Year 2006. La construcció d’un equip guanyador havia sigut un èxit i Ronaldinho era amo i senyor de la ciutat comtal. L'ídol de tots els culers i d’arreu del món. Aquesta temporada va ser l’inici de la consagració del brasiler com un dels millors jugadors de la història del futbol. Tant és així que la marca Barça i la marca Ronaldinho es va convertir en pionera mundial.
(Anunci de Nike amb Ronaldinho. Primer vídeo de Youtoube que arriba al milió de visites.
Tercera temporada: Ronaldinho lidera un Barça històric
La temporada 2005-2006 començava amb la consecució d’un nou títol, la Supercopa d’Espanya. El Barça s’imposava al Betis amb un resultat global de dos gols a quatre. En el partit d’anada disputat a l’actual Benito Villamarín, el Barça s’imposava per zero gols a tres, amb Ronaldinho assistint a Giuly pel primer gol i marcant el tercer. Al duel de tornada, els blaugranes es relaxarien, a causa de l'avantatja del marcador global i acabarien perdent el partit a casa per un gol a dos. Així tot, l’equip català aixecaria el primer títol de la temporada i el segon de l’era Rijkaard.
Dies després de guanyar la Supercopa, l’alegria no marxaria de Can Barça amb l’anunci de la renovació de Ronaldinho que vinculava a l’estrella brasilera amb el club fins al 2010. La seva clàusula passava de 100 a 125 milions. Sense gaires novetats a la plantilla, el Barça afrontava la tercera temporada de Ronaldinho al club amb l’objectiu de repetir l’èxit a la competició nacional i fer un pas endavant a Europa. L’ambició i il·lusió de l’afició no tardaria a apagar-se després d’un inici de la Lliga que va generar dubtes en només aconseguir una victòria en els primers cinc partits i sense la participació golejadora de Ronaldinho en cap d’ells. El davanter blaugrana no va començar la temporada regular com s’esperava i no seria fins a la sisena jornada contra el Saragossa quan marcaria el seu primer gol. A la setmana següent, marcaria un doblet al Deportivo de la Corunya que no serviria per donar-li la victòria al seu equip, però on hi hauria un punt d’inflexió pel que fa als resultats i al seu rendiment.
El Barça encadenaria una ratxa de catorze jornades consecutives guanyant on Ronaldinho marcaria vuit gols i repartiria onze assistències. Un d’aquests partits era el Madrid-Barça, on els blaugranes s’imposarien per zero gols a tres amb un doblet de Ronaldinho. Amb dues jugades quasi idèntiques el brasiler deixava enrere a Sergio Ramos i superava amb un tir col·locat a Iker Casillas, qui en el segon gol reaccionava amb incredulitat. Tot i haver marcat dos autèntics golassos, la imatge del partit la protagonitzaria l’afició del Real Madrid que, després d’encaixar el tercer gol, s’aixecaria de la seva butaca per aplaudir l’exhibició de Ronaldinho. Una de les imatges més mítiques dels clàssics que, avui dia, encara es recorden.
Tot i un inici irregular fins a principis d’octubre, l’eufòria que es respirava a Can Barça feia somiar als culers amb la Champions League. L’equip mostrava molta seguretat en quant el joc i semblava que cap equip podia fer front als catalans. El camí fins a París, seu de la final de Champions, va començar de la millor manera possible. La fase de grups, formada pel Werder Bremen, l’Udinese i el Panathinaikos, va servir per confirmar les bones sensacions que s’estaven oferint a Europa. El F.C. Barcelona va quedar primer de la lligueta amb un total de setze punts, cinc victòries i un empat. Ronaldinho va participar en cinc gols i tres assistències.
L’objectiu de disputar la tan esperada final de París era un reclam cada vegada més desitjat per l’afició, que creia que era la temporada perfecte per aixecar la segona orelluda del club. La primera parada de la fase K.O., igual que l’any passat, seria contra el Chelsea. El vint-i-dos de febrer el Barça visitava Stamford Bridge amb ganes de venjar-se de l'eliminatòria de l’any anterior. Rijkaard va alinear el sistema habitual del 4-3-3, amb la particularitat d’ajuntar Edmilsol i Motta per donar múscul al mig del camp i donar més llibertat a Deco. Durant la primera part, els visitants van tenir diverses ocasions per posar-se per davant, però un encertat Cech sota pals ho va impedir. Tot i les oportunitats d’uns i altres, els primers quaranta-cinc minuts van quedar marcats per l’expulsió amb vermella directa pel jugador basc, Asier del Horno. Mourinho va haver d’estructurar l’equip i jugar amb un home menys des del minut trenta-set. El domini del Barça era aclaparador, però en una jugada desafortunada, Thiago Motta va desviar un centre de Lampard, que va acabar dins de la porteria de Valdés. Els fantasmes de la temporada anterior van envair els jugadors blaugranes, però des de la banqueta es va proporcionar cames fresques que van reviure a l’equip. L’holandès va canviar el sistema de joc traient el migcampista Motta pel davanter Larsson. El Barça va recuperar les bones sensacions de la primera meitat i tornà a gaudir d’ocasions clares de gol. Al minut setanta-dos de partit, una falta frontal llançada per Ronaldinho va ser desviada pel capità londinenc, John Terry. Els culers van aconseguir l’empat i vuit minuts després Eto’o va marcar el definitiu un a dos. El F.C. Barcelona marxaria de Londres amb un bon regust de boca i trencant la imbatibilitat de quaranta-nou partits sense perdre dels locals al seu estadi. A més, obtingueren una clara avantatge en el marcador gràcies al valor del gol doble fora de casa, la qual els apropava a quarts de final.
El duel de tornada estava marcat per unes declaracions prèvies de Mourinho on acusava els jugadors del Barça d’exagerar les seves reaccions quan rebien una falta. L’ambient al Camp Nou era intens i es va traslladar a la gespa, deixant una primera part amb poc futbol a destacar. El Chelsea va sortir més connectat a la segona part i en el primer tram va tenir ocasions per marcar algun gol. Amb el pas dels minuts, el Barça recuperaria el control del joc i la màgia de Ronaldinho tornava a fer vibrar l’estadi amb una jugada on deixava enrere a tres jugadors i marcava des de la frontal per tancar l’eliminatòria. Al temps de descompte, Lampard marcava l’empat des del punt de penal, un gol que no impedia la classificació dels blaugranes pels quarts de final.
El sorteig de quarts de final emparellaria al Barça amb el Benfica, un equip dirigit per Ronald Koeman, l’autor del gol que donaria la primera Champions League al club l’any 1992. El partit d’anada es disputaria a Lisboa on el resultat final seria d’empat a zero. Els visitants van dominar la major part del duel i van gaudir de les millors ocasions per arribar al Camp Nou amb un resultat còmode, però la falta d’eficàcia dels atacants culers ho va evitar. El partit de Ronaldinho va ser discret, respecte al que estava demostrant durant la temporada.
A la setmana següent es jugaria el partit de tornada i en els primers minuts de joc, Ronaldinho fallaria un penal davant Morreto, qui li endevinaria el costat del llançament. Pocs minuts després, el dorsal deu tindria l’oportunitat de redimir-se aprofitant una gran passada d’Eto’o i marcant des de l'interior de l’àrea. Els locals tindrien oportunitats per sentenciar l’eliminatòria, però igual que va passar al partit d’anada, faltava encert als darrers metres. Amb el Barça desaprofitant ocasions, els de Koeman farien un pas endavant i durant gran part de la segona part, tancarien als catalans al seu camp. En el tram final de duel, amb el Benfica bolcat en atac, Eto’o sentenciava l’eliminatòria marcant a l’últim minut.
L'última parada abans de París va ser Milan. El F.C. Barcelona s’enfrontaria contra el A.C. Milan a les semifinals de la Champions. El primer partit es disputaria a San Siro. El duel va estar a l’altura de les dimensions que requeria el xoc entre dos grans d’Europa. Els dos equips van voler imposar la seva idea de joc, però el local, amb l’ajuda de l’afició, s’apropava més a la porteria de Valdés. Ronaldinho, ofegat a la banda esquerra per Gattusso, va començar a aparèixer per zones centrals del camp per donar ritme a la pilota i crear jugades de perill. Els visitants van apropar-se a la porteria rival, però Dida, segur sota pals, no va donar opció al conjunt català. El crack brasiler del Barça entrava en sintonia amb el partit i això era sinònim d’esperança pels culers. Al minut cinquanta-set de partit i després d’una gran jugada individual del deu del Barça, aquest assistia al francès Giuly que afusellava al porter local. El Milan, obligat a capgirar el marcador, es va bolcar a l’atac creant moltes ocasions de gols, però tant la defensa blaugrana com Valdés impedien l’empatat al marcador. El F.C. Barcelona després de fer un gran partit a Itàlia, se n’anaven a Barcelona amb mig peu a la final de París.
En el partit de tornada, el Barça sortia al camp molt conscient que no es podien cometre errades. Amb el resultat favorable de l’anada, els de Rijkaard van sortir molt conservadors a la gespa del Camp Nou. Els blaugranes no van renunciar a la possessió de pilota, ni a la pressió a camp rival que tant caracteritzava a l’equip, però amb una intensitat menor per evitar arribades fàcils del rival. Ronaldinho no tindria la seva millor nit, el plantejament menys ofensiu de l’habitual de l’equip li feia perdre protagonisme. A més, els italians van detectar la seva banda com una debilitat en la defensa i van aprofitar per generar tot el perill per aquell costat. Aquest fet faria reaccionar a Rijkaard, que mouria a Ronaldinho a la punta de l’atac i seria Eto’o qui ocuparia la posició d’extrem. Així i tot, Shevchenko silenciaria per uns instants al Camp Nou amb un gol que s'anul·laria per falta a Puyol. Finalment, el Barcelona faria valdre el resultat de l’anada i aconseguiria la classificació per a la final de París.
Tornant a la competició nacional, el Barça no patiria gaire per guanyar la lliga, tot i anar empatant i perdent alguns partits, quasi sempre sumaven de tres en tres i la irregularitat dels seus perseguidors, els permetia conservar una avantatja considerable. Dues jornades abans de finalitzar la lliga, l’equip de Rijkaard es proclamaria campió sense necessitat de jugar el seu partit. La derrota del València davant el Mallorca donava el títol als blaugranes que jugarien i guanyarien una hora després al camp del Celta de Vigo ja com a campions. Ronaldinho finalitzaria la lliga amb divuit gols i disset assistències, les quals ajudarien el seu company Samuel Eto’o a guanyar el premi de màxim golejador de la categoria. El club català tancava la lliga amb una derrota contra l’Athletic Club en un partit on jugarien quasi tots els suplents, ja que Rijkaard volia reservar a les estrelles per la final de la Champions contra l’Arsenal.
El Stade de France acollia la cinquena final de Copa d’Europa del Barça, el club català s’enfrontava a l’Arsenal a París el disset de maig de 2006 amb l’oportunitat d’aconseguir la seva segona Champions, després d’haver guanyat la primera catorze anys abans a Wembley. Pel que fa a Ronaldinho, ell estava davant el repte de guanyar per primera vegada aquesta competició i tancar una temporada històrica amb el Barça.
El conjunt anglès va sortir més connectat al partit i Henry, al minut tres, quasi marca el primer gol de la nit. El Barça va saber sobreposar-se a la intensitat inicial de l’Arsenal i al minut divuit es va poder avançar al marcador en una jugada on Giuly marcaria després que el porter Lehmann fes caure a Eto’o. L’àrbitre assenyalaria la falta i l’expulsió del porter invalidant el gol posterior. L’equip d’Arsène Wenger es quedava amb un jugador menys quant faltaven vuitanta minuts pel final. Arran de l’expulsió, el Barça va prendre el control del joc, però sense circular la pilota amb la fluïdesa habitual, ni generar gaire perill. Tot i l’expulsió, el conjunt londinenc va saber sobreposar-se fins tal punt que el capità, Joe Campbell, va marcar el zero a un al marcador després d’una falta lateral. Just abans de marxar al descans, una passada a l’interior de l’àrea de Ronaldinho cap a Eto’o i una posterior maniobra del camerunès acabaria amb un xut al pal que li negava l’empat als culers.
A la segona part, Frank Rijkaard es va veure obligat a remoure la plantilla. Primer Iniesta, que va ser vital en la millora del joc combinatiu dels blaugrana, després Larsson, l’encarregat de fer les dues assistències i, per últim, Belletti, qui va marcar el definitiu dos a un.
Amb l’entrada d’Iniesta el Barça va tenir el domini del partit, però l’Arsenal no renunciava a sortir a les contres. Henry va tornar a disposar d’una jugada clara de gol, però Valdés li va tornar a parar. El porter català va disputar un partit excel·lent, frustrant la davantera dels anglesos cada vegada que s’apropaven a la porteria.
A vint minuts del final, l’Arsenal semblava que aixecaria el títol, tot i que el Barça no parava d’intentar marcar el gol de l’empatat. Els canvis de Rijkaard van donar el seu fruit i és que al minut setanta-sis Eto’o marcava l’empatat, després d’una gran passada d’Iniesta cap a Larsson, que assistia al camerunès. Al cap de cinc minuts el conjunt català va capgirar el marcador amb un gol de Belletti, amb assistència de Larsson. El F.C. Barcelona va aconseguir remuntar la final a nou minuts del final i endur-se l’aclamada Champions League. Quant al partit de Ronaldinho, no deixaria una actuació per a la història, però sí un bon rendiment durant els noranta minuts. La seva figura ja va fer que la defensa rival tingués un ull de més sobre ell, deixant a altres jugadors amb més llibertat per generar perill.
El jugador brasiler acabaria la temporada 2005-2006 amb la consecució de tres títols: Supercopa d’Espanya, Lliga i Champions. Havent estat clau en la consecució de tots ells marcant vint-i-sis gols i repartint vint-i-quatre assistències en quaranta-cinc partits disputats. Sense cap dubte, el millor jugador de l’equip i del món, ja que aquella mateixa temporada, Ronaldinho rebria la Pilota d’Or 2005.
Quarta temporada: L'inici del fi
La quarta temporada de Ronaldinho estaria marcada per l’eliminació del Brasil al Mundial 2006 contra França. Les expectatives posades en aquell equip i especialment en el dorsal deu brasiler eren molt altes i la derrota mundialista va deixar molt tocat al jugador que va tornar trist a Barcelona.
Així tot, el Barça començaria la temporada guanyant la Supercopa d’Espanya a l’Espanyol amb un resultat global de 4-0. L’alegria duraria poc quan dies després l’equip perdria la Supercopa d’Europa amb un contundent 3-0 contra el Sevilla.
Per primera vegada des de la seva arribada al club la seva actitud era molt diferent. Fins al moment, Ronaldinho era sinònim de felicitat, un estat d’ànim que es contagiava a la resta de companys, però que en aquella temporada desapareixeria. Un Ronaldinho trist era un jugador que no gaudia del joc, fet el qual va fer decaure el seu rendiment. La pèrdua de motivació i la cerca de felicitat el farien recórrer en la festa i el món de la nit una alternativa per gaudir en el seu dia a dia.
A partir d’aquí, tot canviaria en el jugador i en l’equip. Tot i continuar oferint un rendiment òptim en bastants partits, molt allunyada quedava la seva millor versió, vista només fa uns mesos. Les festes nocturnes farien que deixés d’anar a molts entrenaments de l’equip, el que provocaria menys rendiment del jugador i el cabreig d’alguns companys que tenien la sensació que a Ronaldinho se li permetia tot. El cas més conegut és el d’Eto’o, el segon jugador més destacat de l’equip era, segurament, qui més treballava per ser millor cada dia. El davanter camerunès sentia que per molt que treballés i marqués gols, les mirades sempre anirien cap a Ronaldinho, qui pel que fa a treball i disciplina, era totalment el contrari a Eto’o.
El Barça no guanyaria cap títol aquella temporada, més enllà de la Supercopa d’Espanya a l’agost. Ronaldinho acabaria la temporada amb vint-i-quatre gols i onze assistències, xifres bones que no feien plantejar-se la seva sortida a l’estiu.
Cinquena temporada: Fi de cicle
La cinquena temporada de Ronaldinho al Barça va començar de forma completament diferent de la resta. La temporada anterior l’equip ja havia donat símptomes que alguna cosa s’havia trencat, ja no hi havia la sintonia d’anys enrere. El brasiler posava en marxar el curs sent qüestionat per l’afició blaugrana.
El rendiment esportiu i l’estat físic del deu del Barça es van convertir en el focus de l’huracà de la temporada, juntament amb altres integrants de l’equip. Les lesions van afectar de forma considerable la participació de Ronaldinho aquell any, el qual només va disputar vint-i-sis partits. El que un dia era el protegit de l’afició, va deixar de ser-ho, ja que els continus rumors de la vida extraesportiva del jugador no agradaven als seguidors.
La temporada blaugrana va acabar amb zero títols i amb la sortida de Rijkaard com a entrenador. S’havia acabat un cicle guanyador. Tocava fer una reconstrucció d’una plantilla condicionada pels mals hàbits dels pesos pesants de la plantilla.
Joan Laporta va apostar per una llegenda del club per revertir la situació de la temporada anterior. Pep Guardiola, què venia d’aconseguir l’ascens amb el Barça B a Segona Divisió B, es va convertir amb l’encarregat de tornar a posar ordre i esperit guanyador a l’equip.
El dia de la seva presentació i després de dies de rumors sobre la revolució que l’entrenador volia fer, Guardiola deixaria clar que no comptaria amb certs jugadors, un d’ells Ronaldinho: “Si tingués la sensació que Ronaldinho i Eto’o estaran al seu nivell i faran seixanta gols estarien amb nosaltres”. El tècnic tenia clar que el jugador referent del projecte de Rijkaard havia de marxar, juntament amb més jugadors claus en els èxits recents del club. El de Santpedor tenia clar que s’havia d’apostar pels joves de la base que ja s’havien consolidat al primer equip i que la peça clau era Messi.
Ronaldinho acabaria la seva etapa al F.C. Barcelona fixant per l’A.C. Milan per vint-i-cinc milions d’euros. Així doncs, acabaria un cicle que els culers sempre recordaran amb molta estima, però fugaç. El somriure més carismàtic del món del futbol abandonava Barcelona. Al Barça viuria els millors anys de la seva carrera futbolística marcant noranta-vuit gols i donant setanta assistències, ajudant a reviure un club que estava enfonsat anímicament i esportivament, fins a convertir-lo, altra vegada, en referent mundial amb la consecució de dues lligues, dues Supercopes d’Espanya i una Chamapions. A més, en l'àmbit personal va aconseguir guanyar una Pilota d’Or i dues vegades el premi a FIFA World Player.
Comentarios